Tornem al mal rotllo?

Deu ser una casualitat, que pot ser que ho sigui, però des que Jordi Esteve va llançar els seus afilats dards sobre un sector de la plantilla, les coses han anat de mal en pitjor al Lleida. Gustavo Siviero també es va afegir al carro de les crítiques i la cosa no ha millorat. Al contrari. Dos derrotes (At. Balears i Cornellà), una agònica victòria al Camp d’Esports davant d’un Mallorca B en inferioritat númerica i, ahir, un empat davant del Gavà.

Però a més del fet d’haver sumat només quatre dels dotze punts possibles, les sensacions que ha deixat l’equip han estat dolentes. Diguem-ho clar, impròpies d’un equip que aspira, almenys és el que s’ha defensat per activa i per passiva des del club, a entrar en el play-off. Ull que encara pot fer-ho, perquè queden cinc jornades i la distància que separa el Lleida de la quarta plaça tampoc és tanta. Però francament, les sensacions que transmet l’equip no conviden precisament a l’optimisme.

Ja ho va dir Toni Seligrat al Camp d’Esports. “Aquest Lleida el veig sense l’ambició que s’espera d’un aspirant.” Ahir, Óscar Mena, entrenador del Gavà, va incidir en el tema. “Sabent que havia perdut el Badalona, jo vaig amb tot a guanyar.” En la prèvia davant dels barcelonins, lesionats i sancionats a part, s’esperava amb interès l’alineació de sortida del Lleida. Sonaven les paraules d’Esteve. “El que no sigui a l’onze titular ja sap a què atenir-se.” I van jugar els de sempre, tret d’Òscar Rubio, que va començar a la banqueta i Toño Vázquez, que no va entrar en la convocatòria. El càstig, si és que ho era, a Rubio li va durar 58 minuts. Siviero va haver de fer-lo entrar per intentar redreçar la barrabassada en què s’havia convertit el seu equip. I la seua entrada es va notar. Molt. I Siviero va canviar el seu discurs. Ja no va parlar d’actitud sinó de pressió i dèficit de confiança, que s’assembla, però no és el mateix. I és que, en el fons, les crítiques i els mals rotllos no agraden ni donen bons resultats. Álvaro Campos, al qual se li entén tot, ja ho va dir. “Tots remem junts i en la mateixa direcció.” Doncs, al lloro!