Manuals d’autoajuda

Personalment, no crec gaire en els manuals d’autoajuda, però pel que s’està veient al Camp d’Esports deuen anar circulant a mansalva. Bé, tots no! Ahir, sense anar més lluny, Diada de Sant Jordi, van poder comprar-se els que encara falten. Per als germans Esteve i Montse Balaguer, per exemple, “Fer amics no és tan difícil” o “Horaris adequats per omplir un camp de futbol”.

A Siviero, per exemple, segur que li hauria agradat el de “Com fer play-off en 38 jornades” i, a la plantilla, per fer-ne una lectura compartida, “Els partits comencen al minut 1 i no al 85”.

Però en qualsevol cas, sí que convindria fer una reflexió sobre aquest Lleida que es resisteix, amb dents i ungles, a tancar la temporada amb l’etiqueta de fracàs, i que, ves per on, continua lluitant encara per un play-off que semblava impossible, després de les últimes derrotes, i que amb la victòria davant del Sabadell, unit a la resta de resultats de la jornada, és una miqueta més a prop.

Difícil, molt. Impossible, gairebé. Però encara factible, matemàticament parlant. Aquí ho tenen. Setens, a cinc punts del quart i cinquè, i a quatre del sisè. I aquest dissabte que ve, un apassionant Llagostera-Lleida al davant en una altra final de tot o res.

El Lleida continuarà viu mentre segueixi guanyant. Quan això no es produeixi, encara que sigui un empat, aleshores, sí, s’haurà acabat. Però alguna cosa ha canviat a l’interior del vestidor.

Després d’unes setmanes de retrets –per part de la directiva i també per part del tècnic–, ara es transmet la sensació de penya, de col·lectiu identificat en un projecte.

Per a això només fa falta analitzar les declaracions d’un dels pesos pesants del vestidor, el porter Álvaro Campos, a la sala de premsa. La defensa de la unitat del vestidor, sense titulars ni suplents, com a col·lectiu, i el seu posicionament al costat del tècnic argentí, transmeten, si més no, il·lusió.

I ganes que el miracle, perquè sens dubte ho seria, es produeixi. De moment, el dret a somiar encara existeix.