El sentit del que fem

El mes d’abril passat, un experimentat actor italià de 65 anys, Giovanni Mongiano –no em consta que tinguem cap parentiu–, es va trobar amb una situació poc freqüent. Quan havia de representar, al Teatre del Poble de la ciutat de Gallarate, el monòleg Improvisació d’un actor que llegeix, que ja havia representat en seixanta-nou ocasions, li van comunicar que no s’havia venut ni una sola entrada. Amb 45 anys de carrera i amb un espectacle que havia rebut elogis, va rebre amb sorpresa la notícia. Qualsevol podria pensar que, així les coses, me’n vaig a l’hotel o cap a casa. Però Mongiano va decidir mantenir la funció tot i que no tenia ni un sol espectador.

Molt més nombrosos són els casos d’actors o músics que actuen davant de molt poc públic o, fins i tot, davant d’un sol espectador. El cas és que aquestes situacions ens poden portar a demanar-nos si té cap sentit actuar sense espectadors. Té sentit representar una obra de teatre que no veu ningú? Té sentit escriure un llibre que llegiran només, posem per cas, seixanta persones?

Pot defensar-se que, en el primer dels casos, hi ha la professionalitat de l’actor i, en el segon, que si l’ignorat escriptor ha gaudit escrivint el llibre, ha de donar-se per ben emprat el temps que hi ha dedicat. Una altra cosa és viure d’aquest treball. A Giovanni Mongiano era la primera vegada que li passava. Molts autors de llibres viuen de qualsevol altra cosa menys del que escriuen.

Però anem al futbol. Després de la temporada passada, en la qual l’afició del Lleida va desertar del Camp d’Esports, ahir, en el primer partit de lliga d’aquesta temporada, amb plantilla, tècnics i il·lusions renovades, l’assistència ha tornat a ser molt fluixa.

El sentit de tot l’esforç que fa el Lleida, que s’ha proposat que la ciutat torni a jugar a Segona A, quin és, si no té un suport majoritari de l’afició? Perquè, en aquest cas, per molt que es diverteixin amb el que fan tècnics, jugadors i directius, cal viure dels ingressos de l’afició. I en aquest aspecte sí que hi ha molta feina a fer.