La senyera requisada

El que no hauria passat més enllà d’una anècdota, amb unes imatges per televisió i alguna foto engatillada, es va convertir, en un tres i no res, en notícia d’àmbit nacional, inundant les xarxes socials, per la prohibició que el Lleida jugués amb la samarreta de la senyera davant de l’Atlètic Saguntí. Atenció, que no és una samarreta oportunista escollida per a aquest partit a causa de les excepcionals circumstàncies que envolten Catalunya en aquests moments. La samarreta quadribarrada és una de les quatre indumentàries de l’Esportiu –o una de les cinc si comptem també l’oblidada dels Calaveres– amb la qual l’equip ha disputat partits de Copa del Rei, Lliga i fins i tot de play-off d’ascens. El club va cursar avís reglamentari a la Federació d’una banda i al Saguntí de l’altra, fent-los saber el canvi d’indumentària –esclar que precisament el Saguntí és el pitjor equip per demanar-li favors després de la impugnació de la passada temporada–. Fins aquí tot normal.

L'àrbitre va amenaçar de suspendre el partit, després no va fer constar res a l'acta i el Lleida es va negar a firmar-la. Tot d'allò més esperpèntic.

Però, ah amigo!, després dels exercicis d’escalfament, ja amb els pantalons i mitges negres posats, l’àrbitre va ordenar el canvi de samarretes sota amenaça de suspendre el partit. I a partir d’aquí, s’encadenen els fets cada qual més absurd mentre des de megafonia del Camp d’Esports sonava l’himne –fins a quatre vegades–, sense que aparegués ningú pel tunel de vestidors. Quan el Lleida va aparèixer de blau va ser el súmmum entre esbroncades, xiulets, càntics... no contra el Lleida, s’entén, perquè les xarxes socials ja havien informat del fet, sinó contra l’àrbitre.

Però mentre l’equip, després del partit, apareixia al camp amb la samarreta de la senyera, l’àrbitre –que sigui dit de passada no va voler fer declaracions–, no va fer constar res de res a l’acta i va afegir que el retard era motivat, atenció que té bemolls la cosa, al fet que “va haver d’ordenar al porter del Lleida que es canviés la samarreta”. Esclar, al veure això, el Lleida es va negar a firmar l’acta del partit. Tot d’allò més esperpèntic. I el que comença malament sol acabar pitjor: el Lleida, a més, va perdre.