L'esport i la política

El Lleida va tornar a jugar amb la samarreta de la senyera ahir a Saragossa. Forma part de la normalitat, a pesar que fins a dos vegades en aquesta temporada se li havia prohibit utilitzar-la, per raons polítiques, a l’entendre absurdament que jugar amb una samarreta amb els colors de la bandera catalana, que reconeix la Constitució, era una manera de posicionar-se políticament, per descomptat, del costat que no agrada als intransigents.

Des d’aquests sectors intolerants es critica amb ràbia les posicions polítiques dels esportistes, amb l’excusa que esport i política no poden barrejar-se. Tanmateix, és curiós que els mateixos que critiquen Gerard Piqué quan defensa el dret dels catalans a elegir democràticament quina relació volen tenir amb l’Estat espanyol elogien Rafa Nadal quan defensa la seua espanyolitat i que Catalunya i Espanya han de continuar juntes sense cap possibilitat de debatre sobre la qüestió. És a dir, no molesta que parlin de política, sinó que indigna quan el missatge no els agrada.

Els que critiquen Piqué per les opinions polítiques, elogien Nadal per les seues. Només molesta que parlin de política quan no agrada el missatge

Segons una de les definicions que el diccionari de la llengua espanyola de la RAE té de la paraula política, diu que és l’“activitat del ciutadà quan intervé en els assumptes públics amb la seua OPINIÓ, amb el seu vot o de qualsevol altra manera”. Per tant, negar que els esportistes opinin de política és també negar-los la condició de ciutadans.

La política té, des de fa molts anys, una plataforma d’expressió a través de l’esport. En els Mundials, Jocs Olímpics o competicions internacionals, les exhibicions de banderes no són política?

Quan Jesse Owens va guanyar la medalla d’or en salt de llargada a Berlín 1936, mentre l’alemany Luz Long, plata, i tot l’estadi feien la salutació feixista, ell va fer la militar. Va ser un acte polític, com l’acció dels atletes negres nord-americans que a Mèxic 1968 van aixecar el puny al podi en defensa dels drets civils. I va ser política quan Bobbi Gibb (1966) i Kathrine Switzer (1967) van eludir a la marató de Boston el veto a la possibilitat que hi competissin dones. Això era il·legal.