Reivindicant la Segona B

De la Segona B es té la imatge, i no seré jo qui digui que és injusta i immerescuda, de futbol pedra, de joc poc refinat, amb grans dosis especulatives i de pragmatisme. Plantejaments més defensius que ofensius que busquen sentenciar en jugades d’estratègia...

Sí, tot això és cert. I també que sota aquests paràmetres se sumen molts punts i es fonamenten ascensos. Tanmateix, de tant en tant, molt de tant en tant, aquests condicionants desapareixen per donar pas a altres de molt diferents.

El Camp d’Esports, ahir mateix, es va allunyar del futbol pedra habitual de la categoria per passar a un altre espectacle de molta més altura i consistència. I això que no hi va haver gols però els espectadors, els que hi van anar, recordaran llargament un dels millors partits que s’han vist per aquests verals en molt de temps. El Lleida va ser-ne el culpable, però el Vila-real també. Tots dos es van dedicar a jugar i a deixar jugar en un partit d’anada i tornada amb totes les variants ofensives possibles: toc, combinació –la paret que va inicar Eneko arrancant des del centre del camp, amb Nierga per rematar des de la vora de l’àrea, va ser per emmarcar–, contraatacs, jugades a pilota aturada...

I a això anàvem. Un espectacle com aquest de què només van gaudir un miler d’aficionats? Si ja va ser bona l’anada copera amb la Reial Societat, ahir es va superar amb escreix. Però faltava gent. I això que el públic que hi va s’hi deixa la gola animant i les mans en carn viva aplaudint. El seu comportament va ser tan impecable com sorollós portant els jugadors amb safata. Però falta gent. I això que sobre el paper el partit ja apuntava que no decebria. Tercer contra quart. Dos equips en play-off amb antecedents ja demostrats de bon futbol. Però no van acabar de motivar.

Ni la promoció afavorida des del club contemplant també el pròxim partit a casa davant del líder Mallorca. Una pena perquè també tot apunta a un altre partidàs que mereixia menys cadires buides i més afluència de públic perquè per abarrotar la grada en els partits de play-off, si és que s’hi arriba, cal desgastar-se molt abans en altres partits, els bons, els no tan bons i els dolents del tòpic.

I de tant en tant, per ser incondicional, un pot emportar-se el premi de trobar-se un caramel com el d’ahir davant del Vila-real B.