També juguen

D

es de sempre les lesions han sigut un dels principals inconvenients de qualsevol pràctica esportiva. El bàsquet, al ser un esport de contacte, en el qual predominen moviments intensos, salts i canvis de ritme i direcció, no s’escapa d’aquest tipus de perills. Una de les premisses per fer una bona temporada és que un equip el respectin les lesions. I sense saber per què, és del tot comú que quan sorgeixen, mai n’apareix una de sola. De vegades es comporten com una epidèmia complicada d’eradicar, però també formen part de l’esport. També juguen i s’han de tenir presents.

En el moment de configurar les plantilles, decidir entre quants jugadors repartir el pressupost és una qüestió complicada. Configurar una plantilla curta de 10 jugadors pot comportar fitxar més qualitat i talent que tenir-ne 12. Disposar de jugadors formats al club amb qualitat, per no només entrenar sinó també jugar minuts amb el primer equip, és fonamental per poder repartir la massa pressupostària més gran en jugadors forans determinants. Un altre aspecte important és fitxar jugadors polivalents, que puguin exercir diversos rols. El Força Lleida va assumir cert risc al definir-se per una plantilla de 10.

Davant d’aquesta limitació, la direcció esportiva ha d’intentar reclutar un mínim de dos jugadors que puguin rendir en dos posicions diferents, amb l’objectiu de minimitzar aquest handicap. Però quan les maleïdes lesions s’acarnissen amb una mateixa posició (Karena i Mbaye), el rendiment de l’equip, com ahir va ocórrer a la Corunya, baixa. El pivot alt és la posició més determinant en el joc defensiu, i ahir a la nit, encaixar 93 punts va complicar molt el partit. Si la lesió de Karena s’allarga, és del tot necessari reforçar aquesta posició.