No ens tornem bojos

En el que estem d’acord és que no és per posar el crit al cel que el Lleida, després d’unes quantes jornades de vi i roses, hagi caigut a la setena posició, a quinze punts del líder Mallorca i a dos del play-off, que marca ara l’Hèrcules, que, sense Siviero, va com una moto. Queda encara molta Lliga al davant i ni abans érem tan bons, ni ara som tan dolents. Simplement, s’ha entrat en una mala ratxa de resultats, més que de joc: dos punts dels últims dotze, tres partits sense marcar i tres encaixant. El que dèiem: una ratxa que pot trencar-se en qualsevol moment.

La falta de gol és una malaltia que pateix el 99 per cent dels equips de la Segona B i el Lleida, per desgràcia, no és una excepció

El Lleida no té gol. És veritat. Però no en té des de la primera jornada, no és d’ara. I aquesta falta de gol és una malaltia que pateixen el 99 per cent dels equips de la Segona B i el Lleida, per desgràcia, no és una excepció ni pertany a aquest selecte grup de l’u per cent. La figura del davanter centre és una espècie no diria que en via d’extinció, però sí molt difícil de trobar. El nou és un especialista el valor del qual cotitza a l’alça. Els referents del Lleida no són una excepció. Marc Nierga no és un nou a l’ús i Bojan Radulovic, que sí que ho és, té 17 anys. I els altres referents són mitges puntes. El Lleida, des de Jaime Mata, no ha tornat a tenir un nou de veritat, com ho van ser Paco Salillas i, encara més enrere, l’enyorat Mariano Azkona.

El mestre Mané sempre deia que preferia deu jugadors de l’equip capaços de marcar un gol abans que tenir-ne un que en garantís deu. En aquell punt, diferíem, encara que l’ascens a Primera –i ja sembla que explico batalletes de l’avi Cebolleta–, s’aconseguís sense nou a l’equip. I el Lleida era un equip imbatible i golejador.

A mi, doneu-me un jugador que garanteixi dotze o quinze gols per temporada. Això sí que dóna tranquil·litat quan les coses van mal dades. Però, com que no és el cas, perquè no n’hi ha, a l’equip d’Albadalejo, no ens hem de tornar bojos. Cal donar temps i, alhora, confiar que la situació és reversible, perquè ho és. La Lliga és molt llarga i fins al mes de maig de l’any que ve no se sabrà si els somnis són possibles o no.