Melilla ja no em mata

C

rec que no sóc l’únic aficionat que quan el calendari ens porta fins a Melilla deixa de parar l’atenció necessària a la nostra cita setmanal. Em temo que si fos jugador aquesta sensació seria exactament la mateixa davant d’un partit que resulta sempre rar, estrany, diferent i difícil. Personalment no recordo cap victòria dels nostres equips i els desplaçaments dels últims deu anys sempre s’han saldat amb derrota.

Un viatge llarg i complicat que ens porta a un escenari anacrònic; una petita ciutat de la UE situada a l’Àfrica, un pavelló antic i lleig, un club amb el menor nombre de socis de la LEB Or però amb un dels pressupostos més grans gràcies a les institucions. En definitiva, una situació que t’anuncia que el joc no es desenvoluparà en igualtat de condicions.

La victòria davant de l’Araberri va alliberar bona part de l’ansietat que l’equip semblava haver acumulat pels contratemps d’inici de temporada i pels mals resultats. Les últimes victòries i la recuperació dels lesionats afegeixen confiança a un grup que n’està molt necessitat. En les properes setmanes es podran intuir els seus límits i endevinar fins on pot arribar. La història, la classificació i l’estadística no ens fan ser optimistes, però de vegades el destí és una força tan potent que aconsegueix que el que crèiem impossible acabi per succeir. Continuo dient que espero molt de la segona volta. Estem davant d’un equip nou que comença a saber quina mena d’equip vol ser.

I ahir ho van demostrar guanyant amb molta solvència a la pista del potent Melilla. Per cert, en una ciutat que va delimitar el seu terme municipal mesurant la distància assolida pels trets d’un canó emblemàtic d’allà, que anomenen “el caminant”.