Feliç elecció i pròsper vot nou...

Quinze dies de campanya, però molts més de precampanya, es noten, i els principals candidats i candidates per Lleida presentaven un aspecte cansat en el debat de SEGRE, tot i que no per això van fer un mal paper. Els lemes de cada formació, perfectament apresos; les sortides de to, poques, i els tocs d’enginy, també escassos, però els podem donar un aprovat general en l’àrdua tasca de captar els vots encara indecisos. Així doncs, Josep Maria Forné (JxCat), l’home tranquil, es va mostrar moderat; Bernat Solé (ERC), ben preparat, va suplir a la perfecció l’obligada absència de la número u, Meritxell Serret; a Jorge Soler (Cs) se’l va veure segur i amb llampecs d’agudesa; Òscar Ordeig (PSC), potser el més vehement quan no li quadraven les dades que aportaven els contrincants; Mireia Boya (CUP) va ser didàctica i expeditiva; Marisa Xandri (PP) es va mostrar a estones irascible, i Sara Vilà (Catalunya en Comú) va ser, per descomptat, equidistant, tot i que també incisiva.

Xandri va ser la primera a animar el públic, entre el qual predominaven els seus coreligionaris, al recuperar el concepte de paperera de la història, però no per tirar-hi una estelada, com tant enrenou va provocar fa uns dies, sinó per dipositar-hi el procés al complet. Poc després, Mireia Boya es va sumar a la festa recordant l’episodi de l’estelada i criticant a Xandri la seua obsessió per les pastilles electorals amb què “ens tracten com a malalts”, i no tan sols va parlar del famós article 155, sinó que també es va referir al 135. El candidat de Ciutadans, Jorge Soler, va ser el que es va presentar amb els deures més ben fets, ja que les pulles que tenia amb tots les il·lustrava amb un ampli ventall de pàgines de SEGRE amb les quals pretenia reafirmar els seus arguments.

Òscar Ordeig va ser dels pocs que van respondre les preguntes que els van formular periodistes de SEGRE (no és que no contestessin, sinó que sortien amb un ciri trencat), encara que, això sí, va haver de ser repreguntat pel moderador, Santi Roig, que va saber apagar els pocs incendis del debat. Va ser l’únic al qual li vam sentir una paraulota (se li va escapar un hòstia en un moment determinat), tot i que, poc després, la va compensar amb una sonora invocació a la Mare de Déu de Montserrat.

A Vilà se la va veure còmoda i amb la famosa clau dels comuns, que segons ella gira a l’esquerra i que ha de servir per “desbloquejar els dos blocs” del 21-D, com es va encarregar de repetir. I còmode també semblava Josep Maria Forné, amb l’habitual to pausat i conciliador, que només es va alterar per defensar amb vehemència el sistema educatiu català.

Però el que va marcar el millor gol, i per l’escaire, va ser el republicà Bernat Solé (que, per cert, va utilitzar una de les imatges que portava Soler), quan, a l’hora de demanar el vot, va iniciar l’al·locució en aranès, davant la mirada atònita de Boya (a la qual potser se li va oblidar aquesta picada d’ull cap a les seues conciutadanes), que amb gestos mig aprovava l’accent del d’Agramunt.

I com que aquesta és una campanya anòmala a les portes del Nadal i cap candidat va pensar a felicitar les festes, aprofitem i desitgem a tothom unes bones eleccions i un pròsper vot nou. De ben segur que ells també s’afegeixen a aquests desitjos.

Torna'l a mirar!