Lliçó de bases

Dos dels bases més llegendaris de l’NBA, Magic Johnson i Isiah Thomas, han tancat, després de 26 anys, la història d’odi més gran de l’esport americà. El seu petó previ al salt inicial dels partits entre Lakers i Pistons és una de les imatges més recordades per als amants del bàsquet de l’època. La seua amistat es va torçar a finals de la dècada dels vuitanta, amb la baralla entre tots dos al tercer partit de la final del 1988, i definitivament després de l’anell conquerit pels Pistons davant dels de Los Angeles el 1989. Però va ser el 1991 quan la relació va patir un dur revés.

Magic va sorprendre el món anunciant que era portador del virus de la sida i Thomas va qüestionar la vida sexual del seu antic amic. Com a revenja, el base dels Bad Boys es va veure apartat del Dream Team. Tot el relat es va plasmar al llibre When the game was ours, en què Magic i el també mític Larry Bird detallen la trama d’apartar Thomas del millor equip de la història olímpica. Aquesta setmana ens han volgut oferir un bonic desenllaç d’una tan trista història amb una sincera reconciliació pública. No recordo un equip que hagi marcat una època sense comptar amb un gran jugador com a base.

El base ha deixat de ser el típic director de joc que només ordena el sistema ofensiu. En el joc modern, que es basa en el pick & roll –bloquejar i continuar– i en el drive & dish –penetrar i doblar–, el base té una participació molt activa.

Ara que el Força Lleida ha recuperat tot el planter, sembla el moment que els nostres bases facin un pas endavant amb un rol diferent. Una de les característiques ofensives d’aquests jugadors ha de ser fer millors els companys.

En la mesura que entenguin que anotar no ha de ser la principal missió, faran créixer un equip que té molt recorregut.