Contra direcció

Dirigir equips és una tasca cada cop més crítica en el món actual. Els canvis constants comporten enfrontar-se a una creixent complexitat a l’hora de manllevar els diferents rols de grup. S’han de gestionar diferents varietats de situacions, edats, multiculturalitat, temps, espai, egos i emocions.

En la direcció tradicional s’ha evolucionat cap a una coordinació en la qual la delegació i la participació han arribat a ser criteris essencials. La presa de decisions passa a mans de qui posseeix experiència.

La col·laboració de qui pot aportar alguna cosa a la solució substitueix les solucions individuals perquè afavoreix la qualitat de la decisió i de la seva execució. No és suficient pertànyer nominalment a un equip o compartir tasques perquè existeixi realment equip. S’ha d’anar més enllà compartint objectius i beneficiar-se d’una acció col·lectiva.

El Força Lleida ha construït equip a base d’experiència i joventut amb jugadors de casa i forans, nacionals i estrangers, amb la vista posada en la classificació per als play-offs. Disposa d’una directiva il·lusionada i una afició apassionada que mai dóna l’esquena i assisteix amb regularitat al pavelló.

La derrota, dolorosa, davant d’un vulgar Osca ens situa en una zona nebulosa de la classificació abans de visitar el líder Breogán divendres vinent a Lugo. La segona volta de la competició prometia bones sensacions després d’assaltar l’illa balear.

L’equip està compensat i motivat. Disposem de direcció, anotació i posicions interiors amb la rotació suficient –no òptima– per aspirar a alguna cosa més que salvar la categoria. Però jugant d’aquesta manera no anem enlloc. Anem contra direcció.