Sean Marks, amb tu va començar tot

Sean Marks va ser el primer neozelandès a jugar a l’NBA. A finals dels 90, en un país amb menys de quatre milions d’habitants i amb menys de 25.000 llicències de bàsquet, la seua incorporació a la millor lliga del planeta devia ser tot un esdeveniment nacional. Els jugadors de bàsquet d’Oceania estan molt de moda però, no ens enganyem, els bons són els australians.

No ha començat com esperàvem la segona volta del campionat i a la inexplicable derrota contra l’Osca a casa va seguir la humiliació a Lugo. Les coses no pinten bé en el Força Lleida, que sembla haver arribat a l’aturada de la Copa amb un alt nivell de fatiga física i mental de molts jugadors. Si l’any passat va ser la maledicció del base, aquest any sembla que la mala sort s’ha traslladat al joc interior.

El baix rendiment de Karena fa que Mbaye hagi de prolongar en excés la seua rotació a la pista i una conseqüència d’això és la fragilitat que aquesta temporada mostra el bo d’Abdoulaye. Només desitjo que la reconeguda necessitat de reforçar el nostre joc interior no es resolgui amb la tornada d’Alzamora, tal com va succeir l’any passat amb Simeón. Amb tota seguretat aquest no és el camí ni la solució.

Karena, al qual alguna cosa devia veure Borja per fitxar-lo tan aviat, ha mostrat ben poc del que d’ell s’esperava i, jornada rere jornada, ensenya importants carències en aspectes bàsics del joc.

El bo d’en Mike, que va créixer veient els partits del seu compatriota Marks als Spurs, em recorda el protagonista de la pel·lícula Billy Elliot, i és que cal tenir una gran determinació per, havent nascut en un poblet de Nova Zelanda, fent 2,08 i pesant 125 quilos, acabar jugant a la LEB Or i no als All Blacks. Potser encara no és massa tard per intentar-ho.