No vull herois

Aquesta setmana m’ha impactat l’escrit que Kevin Love, jugador de Cleveland, ha publicat a The Player’s Tribune, on parla per primera vegada dels seus problemes de salut mental, que no havia revelat fins ara i que van ser el motiu que deixés un partit després d’un atac de pànic.

L’aspecte mental en l’esportista professional és conegut popularment com a motivació. Però no és d’això del que vull parlar avui. La incidència de les patologies mentals en els jugadors no sembla que tinguin l’atenció requerida per les organitzacions, els clubs. “A l’NBA tens professionals per ajudar-te en moltes àrees. Entrenadors, assistents, nutricionistes, però ningú podia ajudar-me quan estava tirat a terra intentant respirar.”

Tenim la tendència a pensar que els problemes de salut mental són cosa dels altres. “Sigues fort, no parlis dels teus sentiments, ocupa’t de les teues coses.” Aquestes són frases amb què molts vam créixer i que justifiquen el nostre silenci. El reconeixement d’aquestes malalties en boca d’un professional és l’excepció. Assenyalen, acusen, estigmatitzen una persona, un esportista, i el fan semblar feble i no apte per competir.

De la mateixa manera crec en els problemes de salut mental dels grups. La derrota minva la confiança i això es transmet al grup. Com explicar la dificultat del nostre equip per guanyar a casa? Els que els veuen diuen que els entrenaments són boníssims i no s’expliquen per què aquest treball no es veu en el partit.

Continuo creient en el potencial del grup i espero que puguem jugar el play-off. Però no vull herois. Vull jugadors sans, motivats, competitius i equilibrats. Les victòries arribaran de la mà de la confiança i la confiança tornarà al Barris Nord de la mà de l’equilibri. Que així sigui.