Així no anem enlloc

Bé, sí que hi anem. A repetir plaça la temporada vinent en el grup tercer de la Segona divisió B. Però això no és el que volem. Ningú. A veure si resultarà que ens persegueix la mateixa mala sort que a l’Espanyol, l’equip de Barcelona que juga a Cornellà?

Quan guanyava un parell de partits i s’atansava –ara ja no, ja ho ha deixat per impossible– a les places europees, venia la inevitable patacada.

El Lleida ha patit el mateix mal. Quan es va col·locar a tret, es va anunciar que l’objectiu era el play-off i que la resta d’aspirants eren els que havien d’espantar-se amb el calendari, perquè qui arribava era l’Esportiu. Però pel que sembla no s’han espantat i als d’Albadalejo sembla que els ha pogut la pressió. Una victòria i tres derrotes els últims quatre partits. I l’última, la d’ahir, per enèsima vegada en un desèrtic Camp d’Esports, potser és la més dolorosa.

Primer perquè, sobre el paper, era el rival més assequible –que ja s’ha vist que no vol dir el mateix que fàcil– que li quedava als blaus a la recta final del calendari i, segon, perquè el Lleida ja no depèn de si mateix, cosa que sí que passava guanyant el Formentera.

Ja no hi ha coixí. Ja no queda marge d’error. Cal guanyar, guanyar i tornar a guanyar i que la resta d’aspirants entrepussin. I només els seus errors marcaran si els d’Albadalejo poden o no deixar-se algun punt més pel camí.

És a dir, que és difícil, sí, però no és impossible ni improbable. Ara, això sí, cal millorar i molt. Sobretot en l’aspecte mental, que tinc la sensació que és on flaqueja l’equip.

No acostumo a ser corporativista, però coincideixo plenament amb una contracrònica del company, i tanmateix amic, José Carlos Monge, quan assegurava que, efectivament, el Lleida tenia totes les opcions matemàtiques a la mà –ara ja no tantes– per jugar el play-off, però les sensacions que transmetia l’equip no eren bones. I això és on s’ha de canviar. Cal ser més forts mentalment que el rival. Aquest sí que seria el camí que porta a la meta.