Quina manera de patir!

El 9 de febrer del 1961 el públic congregat a The Cavern de Liverpool va assistir sense saber-ho a la primera actuació d’un grup que en poc temps va merèixer l’adjectiu de llegendari, The Beatles. 57 anys després, un 9 de febrer de 2018 el públic del Barris Nord va assistir sense saber-lo a la que anava a ser l’última victòria del Força Lleida de la temporada a casa. Intencionadament ometo la victòria contra el Prat.

Sóc dels molts que van pensar que la segona volta portaria bon joc i victòries, i que una vegada recuperats els lesionats el nivell de l’equip no faria més que créixer. Deixar escapar Rozitis, rellevar de les seues funcions Borja i portar Julen van ser les decisions que la directiva va considerar necessàries i suficients per aconseguir redreçar una situació que ja apuntava a delicada.

Altres clubs en la mateixa tessitura van prendre rumbs diferents i han sortit clarament reforçats. Absolutament perplexos, els socis, abonats, aficionats i espectadors hem assistit a la descomposició d’un equip que per talent i experiència hauria d’haver lluitat per entrar en play-off. Què ha succeït? Què dimonis ha passat per trobar-nos en una situació que ningú no creia merèixer? Heu patit i ens heu fet patir fins a l’últim minut de l’últim partit. Ningú no hauria d’haver passat per això.

La victòria, de gran mèrit, ahir davant el Manresa fa que, pels pèls, un any més mantinguem la categoria. Aquest no hauria de ser l’objectiu, però l’alegria és immensa i fa justícia a un grup que va estar a punt de deixar de creure en ell.

Espero que ara ningú no tregui pit ni es pengi medalles. No és el moment. Hi ha molt a corregir, però avui toca disfrutar d’un final dolç per a una temporada tremendament amarga. Salvats!!!