De 'panem et circenses'

No som tan diferents dels antics romans, de fet som bastant semblants, tecnologies a part. L’expressió llatina panem et circenses (literalment, pa i circ) que van encunyar a l’antiga Roma per referir-se a la pràctica d’un govern que, per mantenir tranquil·la la població o ocultar fets controvertits, proveeix les masses d’aliment i entreteniment, és el futbol nostre de cada dia.

Fa uns dies el Barça comunicava a bombo i platerets que en una enquesta –esclar, elaborada i cuinada pel mateix club– els socis blaugrana donaven un notable a la gestió de la junta directiva.

Què importa, doncs, si s’han fet bé o malament negociacions de fitxatges, o si el club des de fa uns anys és als jutjats, o si gràcies per damunt de tot a Messi es continuen aconseguint títols, malgrat perdre un estil i, això sí, veient com el Reial Madrid guanya Champions any sí i any també. Però s’han guanyat lligues i copes i això, ai, amic!, ho arregla tot.

Què importa si fa partits als Estats Units en què LaLiga menysprea absolutament el soci. La pela és la pela. I què importa, en definitiva, si un jugador com Isco, ple de supèrbia per estar a l’empara d’un club com el Reial Madrid, es nega a respondre a un periodista perquè no li agrada el que explica d’ell.

Després es goleja la subcampiona del món, Croàcia, i en paus. Es tracta d’exemples i casos diferents, però tots porten a la mateixa cruïlla.

El mateix es podria dir de qualsevol equip. Qui recorda ara si el Lleida Esportiu deu a Hisenda? L’equip va la mar de bé.

El soci i el simple aficionat volen oblidar les penes de la dura setmana de feina amb la satisfacció de veure el seu equip guanyar. Li serveix per tenir tema de conversa amb amics i companys i també per treure pit com si es tractés d’un èxit personal. Per molt que Neró incendiés Roma i que Calígula cometés atrocitats mil, no hi havia res millor per a la pobra població plebea romana que veure un bon espectacle de gladiadors. Com ara.