Un bisbe a la llotja

En un passatge de la novel·la La Tournée de Dios, el mestre Enrique Jardiel Poncela explica que a la fictícia visita que Déu fa a la Terra, i més concretament a la capital d’Espanya, el Suprem Faedor s’entusiasma amb el futbol i amb el Madrid, del qual lluu insígnia al seu guardapols (l’acció es desenvolupa a començaments dels anys trenta) del qual es fa protector fent-lo encadenar victòria rere victòria mentre el seu màxim rival, llavors el Bilbao, no guanyava ni un partit. “Està deixat de la mà de Déu”, deien els seus incondicionals i l’escriptor postil·la, “i era veritat”.

Al Camp d’Esports no va passar això, evidentment, però sí que va resultar inusual la presència de l’actual bisbe de Lleida, Salvador Giménez Valls, a la llotja de l’estadi. No sabem si monsenyor és seguidor del Lleida però és indubtable que ahir, si més no, va tenir el cor dividit. D’una banda, el Lleida, el club de la seua actual ciutat i per un altre el de la seua ciutat de naixement (Muro d’Alcoi, 1948) i, segons sembla, durant l’etapa com a responsable de la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc de la localitat alcoiana va arribar a exercir com a capellà del club. Va guanyar el Lleida, però l’Alcoià va tenir un penal a favor que no va saber aprofitar.

Almenys, en aquest aspecte, va quedar equilibrada la cosa tan cares com resulten d’assenyalar les penes màximes tenint en compte, a més, que a Segona B no hi ha VAR que valgui.Anècdotes al marge, i desitjant que el bisbe de Lleida gaudís de l’espectacle prou per tornar en posteriors partits, el cert és que, els tres punts al marge, el més interessant del partit va tornar a ser a la sala de premsa. Gerard Albadalejo ens està descobrint una faceta que ens era completament desconeguda i que és molt poc habitual en molts dels seus col·legues: l’autocrítica. Si ja va sorprendre la seua reacció en la derrota contra l’Hèrcules, la primera i única fins al moment, ahir va tornar a advertir que els arbres de la victòria no han d’impedir veure el bosc de les coses que no es van fer bé. La seua solució és òbvia: treball i més treball.