Quan res no és fàcil

Igual que la temporada passada una victòria davant el Prat va acabar amb una llarga ratxa de derrotes que acumulava el nostre equip, després de la victòria de dimecres passat contra el mateix rival hem tornat al camí de la derrota, aquesta vegada davant d’un dels encara candidats a lluitar per l’ascens a la Lliga ACB. Era evident abans d’iniciar la Lliga que determinats partits contra determinats equips es donaven per descomptats i que la nostra particular competició passava per provar de guanyar altres rivals de menor entitat, esportiva i econòmica.

Tanmateix, en el d’ahir i en molts altres encontres ens quedem amb la sensació que aquest equip dóna per a més. És incomprensible per als aficionats, i sembla que irresoluble per al cos tècnic, com en un mateix partit podem oferir dos versions tan diferents com a equip.

Les primeres parts contra Palència, Osca o Betis són l’exemple de la millor cara del grup i aquests mateixos partits, a la segona meitat, ens mostren la nostra pitjor versió. Per als aficionats la pregunta després de les derrotes és sempre la mateixa: us hem vist jugar molt bé a això, sabem que ho podeu tornar a fer perquè ens ho heu ensenyat, llavors, per quina maleïda raó no sou capaços de mantenir la bona cara ni tan sols en el mateix partit?

Res no és tan fàcil com sembla, però alguns estem d’acord en algunes coses.

Necessitem millorar la gestió dels partits des de la banqueta, és necessari definir o redefinir els rols dins de l’equip, cal recuperar anímicament dos o tres jugadors...

En definitiva, hem de tornar al camí que ens va donar les victòries i el prestigi a la primera volta de la competició: estil de joc reconeixible, confiança, energia, barra i defensa.