Duros a quatre pessetes

El maig del 2001, el Lleida Basquetbol guanyava a Manresa i ascendia a la Lliga ACB. Després dels dos primers encontres de l’eliminatòria en un abarrotat Onze de Setembre que es van saldar amb una victòria per a cada equip, l’eliminatòria es va traslladar a Manresa, on vam guanyar els dos partits. No va caldre el cinquè duel. Durant el joc, un aficionat manresà ens cridava repetidament: Edu Torres... Ets el Julbe de la LEB!!! De tornada a Lleida, vam comentar l’anècdota: durant la temporada 1997-98, Alfred Julbe era entrenador del Joventut. En una entrevista en un mitjà manresà li van preguntar si creia que els del Bages podien ser campions de Lliga, cosa que desafortunadament va contestar que era un assoliment impossible per a un equip amb un pressupost de 200 pessetes. El Manresa va aconseguir el títol i amb el tercer pressupost més baix. Una cosa similar es va aconseguir amb el Lleida Bàsquet, en una aposta per jugadors joves arrelats a la terra, amb dos americans contrastats i amb un dels pressupostos més baixos de la categoria. I es va aconseguir l’ascens. Però assoliments com aquests són en l’actualitat difícilment repetibles. Si un club disposa de més pressupost, les probabilitats d’aconseguir l’objectiu augmenten. Si el pressupost és precari no queda més opció que comptar amb estructures de club vorejant en alguns casos l’amateurisme i apostar per un excés de jugadors novells sense experiència a la Lliga. L’aparició d’un esponsor principal ha de suposar un punt d’inflexió pel que fa a inversions per fer un petit salt cap a més professionalització. Serna reclama un reforç en la posició de center pels problemes físics que arrossega l’equip. Fitxar un jugador determinant en aquesta posició suposa passar per caixa. I ningú dóna duros a quatre pessetes.