Botella mig plena?

Gairebé tots coneixem la dita de veure la botella mig plena o mig buida i, malgrat que és un concepte molt antic, continua tenint alguna cosa per ensenyar-nos, i en el cas del Lleida va com anell al dit. Suposem que abans del partit al Rico Pérez haguéssim fet una enquesta entre l’afició del Lleida per veure quants haurien firmat un empat en el cas que sabessin per endavant que hauríem de jugar amb deu durant més de vuitanta minuts.

Suposem també que no haguéssim vingut de dos desastrosos partits a casa, sense idees ni gols, amb Badalona i Olot en els quals l’equip tan sols ha tret un punt de sis de possibles. Segur que amb aquestes dos premisses arrancar un punt al feu d’un rival directe seria un bon premi, potser no el desitjable però sí bo al capdavall.

I realment s’ha de donar per bo l’empat i valorar el coratge i compromís de l’equip. És veritat que en aquesta segona volta, en la qual el Lleida només ha sumat deu de trenta punts possibles, el globus de la il·lusió per l’ascens s’ha desinflat una mica.

Des del principi de la temporada se sabia que aconseguir l’ascens no era una empresa fàcil i que la Lliga, per al bo i per al dolent, sempre acaba resultant molt llarga i que les dinàmiques canvien. És difícil mantenir una regularitat impol·luta al llarg de tot el curs.

És més, sempre és millor pensar que, havent deixat tants punts pel camí, l’equip continua estant a les posicions de privilegi.

Ni encara que el Cornellà puntuï avui a Sabadell i deixi el Lleida fora del play-off no s’ha de ser fatalista. A més, tots els aspirants al play-off estan entrepussant.

Però també es pot analitzar la situació per la banda negativa. Després del canvi d’entrenador, l’equip ha sumat 9 de 18 punts possibles. Números que no són de candidat al play-off i molt menys d’aspirant a quedar campió.

El Lleida hauria de fer seua una de les frases de Paulo Coelho: “Afronta el camí amb coratge. Només una cosa fa que un somni sigui impossible: la por de fracassar.”