Del fracàs i l'autocrítica

Tret que ho impedeixi una carambola que té molt poques probabilitats, el Lleida tancarà la fase regular de la Lliga sense aconseguir la classificació per al play-off d’ascens. No aconseguir-ho és un fracàs sense pal·liatius que mereixerà l’autocrítica per part de tots els estaments del club: directius, tècnics i jugadors. En un treball col·lectiu, tots tenen, en una mesura o una altra, el seu grau de responsabilitat.

El Lleida va plantejar la temporada amb un únic objectiu: play-off i ascens. De forma inexplicable, després d’una primera volta excel·lent l’equip s’ha enfonsat en la segona. Malgrat els pèssims resultats d’aquest 2019, el Lleida havia arribat al final amb opcions, però aquestes passaven per guanyar tots els partits i esperar l’error dels seus rivals. La derrota d’ahir davant del Barcelona B suposa un cop pràcticament definitiu a aquestes aspiracions. Les estadístiques diuen que té un 10,5% de probabilitats de classificar-se. La lògica diu que no serà el Lleida qui acabi en la quarta posició.

Serà el moment de començar a pensar en la pròxima temporada, però també el d’analitzar el que s’ha fet malament en l’actual. Perquè la descomposició d’un equip que va acabar líder el 2018 es mereix una anàlisi profunda que només pot fer-se des de dins. Perquè és dins del club on coneixen totes les claus i els motius que van portar a prendre unes decisions, en lloc d’altres. La crisi esportiva és evident.

Però el club també ha d’afrontar d’una vegada la crisi social. Un club, per assolir els seus objectius, necessita comptar amb un ampli suport social. No n’hi ha prou amb l’infrangible suport de la guàrdia pretoriana, tant dins del Camp d’Esports com a les grades. Durant tota la temporada, l’assistència d’espectadors a l’estadi ha estat molt pobra. Des del club s’han fet ofertes, promocions, s’han facilitat desplaçaments, però hi ha una evident bretxa entre el club i l’afició. També s’han d’analitzar les causes perquè està demostrat que això també aporta molts punts.