Realitats paral·leles

Des de fa uns anys he encunyat una dita que acostumo a comentar amb els meus companys afirmant que “si a Lleida ciutat hi ha dos clubs del mateix esport que rivalitzen entre ells, amb tota probabilitat en sorgirà un tercer com a producte d’una escissió d’algun dels altres dos”.

Aquesta és la riquesa associativa de l’esport a la nostra ciutat que no té parangó en cap altra de característiques similars. Reflecteix que hi ha inquietuds, que el teixit esportiu és viu i també il·lustra d’alguna manera la qualitat de vida del lloc. Però alhora demostra també un sentiment caïnita, de pols fratricida, de regne de taifes.

Evidentment com més oferta esportiva hi hagi, millor per a la ciutat encara que sigui a costa d’aquesta atomització esportiva. Aquesta setmana, el mateix dia per ser exactes, eren anunciats en càrrecs de direcció esportiva Raúl Fuster al Lleida Esportiu i Txema Alonso a l’EFAC (Atlètic Lleida). Dos exjugadors molt estimats de diferents èpoques al Camp d’Esports. Pel que fa al bàsquet, la irrupció del Pardinyes en l’elit ha despertat recels en el club referent, el Força Lleida. En handbol femení, l’Associació i el Pardinyes estan en la mateixa categoria.

Quant al futbol base, la rivalitat és tan acèrrima en alguns casos que ha fet que –encara que evidentment hi ha més causes– clubs com el Nàstic de Manresa, que no és el Barça ni l’Espanyol, pesqui en aigua tèrbola i s’emporti algunes de les millors promeses.