La mitjana anglesa

El Lleida porta aquesta temporada, almenys després dels últims quatre partits, una excel·lent mitjana anglesa, rendiment que defineix els equips que guanyen partits a casa i empaten a fora. L’expressió ve del fet que van ser els anglesos els que van inventar el sistema de la Lliga, el de tots contra tots, i els tècnics apostaven per arriscar davant la seua afició per sumar els llavors dos punts i, posteriorment, amarrar-ne almenys un lluny del seu estadi. La fórmula va entrar en desús a partir del 1981, amb la introducció dels tres punts en cas de victòria a Anglaterra, la qual cosa va donar als entrenadors una motivació més gran per arriscar com a visitants. A nivell estatal, es va establir el 1995 i van créixer els detractors de la mitjana anglesa, encara que al final de la temporada reportava 76 punts, xifra que, almenys a Segona B, assegura el play-off i gairebé guanyar la Lliga.

És clar que és gairebé impossible no perdre un partit en tota la temporada, però que el Lleida recuperés els tres punts perduts amb la Nucia guanyant al camp de l’Olot li va garantir estar entre els millors sempre que rectifiqués com a local. Des del 0-1 a la Garrotxa, dos triomfs al Camp d’Esports i dos empats fora. Té acòlits i també detractors, però la mitjana anglesa de Molo garanteix fruits sucosos al maig. Els empats a Badalona i Eixea poden no agradar als més ambiciosos, però guanyar diumenge el Prat donarà la raó als anglesos, que per alguna cosa van inventar això del football.