Amb l'ADN de Molo

Hi ha en el futbol una màxima que sempre es compleix, o gairebé sempre per no ser exagerats i deixar marge a l’excepció, que resa que els equips són un reflex del caràcter i la manera de ser del seu entrenador. El Lleida Esportiu, independentment dels resultats, també la compleix. Repassem. Amb l’enyorat i recordat Emili Vicente va ser treballador i humil; amb Toni Seligrat, sòlid i efectiu; amb Imanol Idiakez, elegant i, al final, desafortunat; amb Siviero, sofert i supervivent; amb Albadalejo, irregular i sorprenent per al bo i per al dolent; amb Oliva, trist i apàtic fins a la depressió; i amb Molo, guerrer i ambiciós.

Ahir, el Lleida no va poder passar de l’empat després d’un bon inici i un discret final però va aconseguir mantenir la primera posició. Un fet que, com diu el tècnic, no és ara mateix una cosa amb què obsessionar-se, però que, sens dubte, ajuda perquè el liderat imprimeix caràcter. Però el Lleida, i d’això parlem, guanyi, empati o perdi –perquè algun dia perdrà– mossega al camp com mossegava el seu entrenador quan s’enfundava la samarreta blava. I en aquest mimetisme raurà bona part de l’èxit de la temporada.

En això i en la fortuna, de la qual de moment va servit l’equip, i en el marge de millora que encara li falta, especialment per poder desencallar partits com el d’ahir, amb un rival tan defensiu. Però bé, de moment l’equip està allà i els rivals ja ho saben.