La pista, la pasta i l'oració

En la prèvia del partit de la setmana passada el president González manifestava que l’accés al play-off era possible i que aquella mateixa tarda havien estat a punt de tancar el fitxatge que el club està buscant fa setmanes. Dos hores i 49 punts després (sí, sí, vam anotar 49 punts a Ourense!) alguns vam decidir oblidar-nos definitivament d’aquests focs artificials que de tant en tant fa esclatar el club i centrar-nos en el que realment importa: la continuïtat a la categoria de plata.

Sense fitxatge encara i amb només cinc victòries hem començat una segona volta que tant de bo no se’ns entravessi. Hem millorat una mica, però ni tan sols aquesta millora no arriba per a noves victòries. Deia encertadament Miquel Domingo la setmana passada que equivocar-se a l’establir les teues prioritats sol acabar sortint car i malament. Que, al seu judici i el de molts, prioritzar el canvi d’entrenador abans que compensar la plantilla és un error. Durant la competició, els recursos han d’estar a la pista (banqueta inclosa) per a la consecució d’uns resultats que aconsegueixin generar més recursos i millors resultats.

Segons la meua opinió, l’arribada d’Aranzana està despullant el club en algunes cosetes. Aquest paio no és dels que callen per obligació i ja va dir després d’Ourense que som un equip molt limitat, i a la prèvia de l’encontre d’ahir, que això del play-off està molt bé però que per ara no és l’objectiu. Totalment d’acord. Tal com estan les coses la prioritat de tots hauria de ser l’oració. Resar intensament perquè ningú del quintet inicial no es constipi. No ens ho podem permetre. Tenim un gran problema a la pista. En realitat, és el mateix de gairebé cada any: començar la segona volta provant de resoldre els problemes que ens hem generat a la primera. Veurem...