Crítiques i unitat

El meu admirat Oscar Wilde, el genial escriptor irlandès, mestre també en l’ús de la ironia, va dir: “Resulta totalment monstruosa la forma en què la gent va pel món avui dia, criticant-te a l’esquena per coses que són absolutament i completament certes.”

És obvi que a ningú no li agraden les crítiques o els retrets, encara que, com també va afirmar Sir Winston Churchill, “les crítiques no seran agradables, però són necessàries”. Però davant d’aquestes, el primer que un es pot preguntar és si tenen raó.

Al Lleida Esportiu sempre han portat molt malament les crítiques. Són més d’“adhesions infrangibles”, ja se sap, “o amb mi o contra mi”, sense adonar-se que hi ha una altra via, la dels que no estan contra tu, sense que necessàriament això vulgui dir que estan amb tu incondicionalment i renunciant a qualsevol raonament crític.

Quan entren en joc denúncies per presumptes impagaments o presumptes incompliments de les obligacions amb el fisc o amb qui sigui, ja no es tracta de crítiques. Ja serà la justícia qui digui en el seu moment si el denunciant té raó en les seues reclamacions.

Xoca tot plegat amb les contínues peticions d’unitat, amb frases reiteratives, per òbvies, que “junts som més forts” o les referències a la “màgia” d’un Camp d’Esports ple. Ple de què?, d’aficionats sense opinió? Tret, esclar, que aquesta sigui la de l’“amén a tot”. L’ascens no només es guanya al camp.