Voler no és poder

Alacant i Lleida van reviure ahir el duel fratricida que vint anys enrere va emocionar milers de lleidatans il·lusionats per poder obtenir una plaça a l’ACB. Aquella nit, li va anar d’un pèl que els d’Edu Torres Boy’s guanyessin el partit i fessin el pas de gegant cap a la màxima categoria.

En aquella època, els germans Grimau, Oliver, Comas, Joe Bunn and Company feien front a tot un superequip ben dirigit per un tal José Manuel Calderón, l’extremeny que anys més tard va fer carrera a l’NBA. Eren duels d’alt voltatge, competits i dramàtics a la part alta de la classificació. Dos dècades després, Alacant i Lleida tornaven a veure’s les cares una vegada superades les respectives etapes de clars i ombres en l’àmbit econòmic i també en l’esportiu.

La trajectòria dels dos clubs és totalment diferent i si bé l’Alacant lluita per l’ascens tot i venir de la LEB Plata, els lleidatans somien mantenir una categoria cada vegada més preuada. Ahir nit, després d’una setmana de descans i malgrat la il·lusió, les ganes i la preparació del partit, no va poder ser i, una vegada més, Alacant va ser un fortí difícil d’assaltar.

La posició de base és determinant en tot equip per poder resoldre situacions complicades, superar defenses aferrissades i treure el màxim suc als sistemes tàctics i ahir, l’experiència i mestratge d’un etern jove com Llompart va decantar la balança pels locals. L’Alacant juga en una altra Lliga i ahir es va veure amb claredat. Als d’Aranzana els va faltar convicció, encert i direcció. Chapela va tornar a casa però no va poder amb el mestre Llompart. La permanència s’intueix difícil i el calendari no hi ajuda. Cinc equips, Granada, Osca, Oviedo, Lleida i Canoe, per evitar dos llocs a l’infern. En bàsquet, moltes vegades, voler no és poder.