Simulem que fem vida normal

El Lleida tornava ahir a la Lliga després de set mesos i setze dies des del seu últim partit. Ho va fer al camp de l’Hospitalet, en un duel que va perdre 3-2 després de veure com li remuntaven un 1-2 en els cinc últims minuts.

Resultat a part, podríem celebrar que això suposa la tornada a la normalitat. Però no és gens normal el que està vivint i patint aquesta societat, que la pandèmia ha globalitzat de forma definitiva. Tot el planeta pateix amb el coronavirus. Tots tenim un mateix problema sanitari, d’extrema gravetat, davant del qual les autoritats no saben quines solucions aplicar. Cretins irresponsables, com Trump o Bolsonaro, van decidir al principi que el problema no existia. I actuen com si així fos. A Espanya ja és tradició que els problemes s’arreglin amb policies i militars i banderes molt grans. No ho sé, en una crisi sanitària, potser són els metges i els científics els que s’han de posar al capdavant. I manar. I mentrestant, ciutadans dels Estats Units, el Brasil, Espanya i la resta de països continuen morint-se i omplint els llits de les seues UCI.

A l’estiu, quan el futbol –que també en això viu al seu propi món–, va decidir que s’havia de tornar a jugar, tots els esports van començar a treballar per al retorn a l’activitat. Van posar una cortina per tapar la realitat, però aquesta és tossuda. Quan cada matí ens despertem, la Covid-19 segueix aquí. Algú va dir que un mort és un drama i que un milió de morts són una estadística. Però no, un milió de morts són un milió de drames.

De tot se n’aprèn. D’això, n’hem après que els llocs de treball essencials acostumen a ser els més mal pagats. I els que van decidir liquidar el sistema sanitari públic, de les poques coses de les quals els espanyols podien treure pit, es passegen sense vergonya pels carrers que creuen seus. Simulem que fem vida normal, però cada setmana s’ajornen –i s’ajornaran– partits perquè, recordin, el coronavirus segueix aquí. Indigna tanta irresponsabilitat.