Un deure imperatiu

N o podíem haver previst una millor situació per rebre el líder que la que havia generat la immaculada gira pel sud de la setmana passada. Aconseguir unir els dos desplaçaments per carretera més llargs d’aquesta primera fase amb dos victòries de mèrit en pistes difícils suposava un escenari ideal per aconseguir que el Castelló perdés el primer partit fora de casa de la temporada. Aquest conte de la lletera perfecte va estar a punt de materialitzar-se ahir culminant així una setmana virtuosa.

Però per guanyar partits en qualsevol esport cal que molts facin bé moltes coses i fins al final. Al revés del que va passar al partit de la primera volta a Castelló i a Granada, l’equip va fer una primera part formidable i un últim quart dolorosament desencertat.

La meua impressió és que el cansament dels viatges i el fet d’haver jugat tres partits en nou dies va passar factura a la condició física i, en conseqüència, a la seua concentració a l’últim tram del partit. Ens vam ensorrar mentalment i físicament, i vam deixar escapar una renda d’11 punts en tot just quatre minuts. Si hi afegim la lesió del que fins llavors havia estat el màxim anotador, podem intentar trobar una explicació al que va succeir.

En una temporada en què les dinàmiques positives sembla que signifiquen la possibilitat de jugar cada setmana i en què les constants aturades fan difícil qualsevol tipus de planificació, sobreviure a les circumstàncies i lluitar pels objectius marcats pot transmetre’ns la sensació d’haver obtingut l’èxit. Tanmateix, amb la plantilla ja tancada i coneixent els nostres rivals, el fet de quedar entre els cinc primers em sembla avui una obligació inexcusable. Queden pocs partits i tenim el deure de guanyar-los tots. Un deure imperatiu.