Lleida, l'oasi de final de campanya

Ni paraules altisonants, ni atacs vehements, ni gaires acusacions creuades. Així es va desenvolupar el debat del Grup SEGRE amb què tradicionalment acaben les campanyes electorals a Ponent.

Al ser aquesta contesa tan “original” a causa de tot el que ha comportat i comporta la pandèmia, aquesta última cita també havia de ser diferent. En primer lloc, l’escenografia, espectacular a la Llotja de Lleida, es va adaptar a les distàncies que marquen les normes sanitàries en una ocasió amb més candidats que mai: vuit.

Així mateix, va ser necessari limitar el seu seguici i ubicar-lo en un espai diferent. Mentre els protagonistes ocupaven les seues butaques (van agrair tots poder estar asseguts) a l’escenari central de la sala Ricard Viñes, els assistents van poder seguir el debat des de la Leandre Cristòfol, sempre respectant els cercles verds que marcaven quins seients es podien utilitzar per mantenir les distàncies.

.

El debat va començar sota la batuta d’un ferm i impetuós Santi Roig, subdirector de Lleida TV que, per sort per a ell, no va haver d’esgargamellar-se per posar pau entre els contrincants. Des dels primers compassos del debat ja es va veure que l’enfocament “lleidatà” guanyava protagonisme, eludint els greatest hits del final de campanya a nivell nacional, com el pacte anti-PSC firmat pels independentistes o les “no” proves de Covid de l’exministre de Sanitat i candidat socialista, Salvador Illa.

Els vuit caps de llista van ocupar l’escenari de la Llotja i el seu seguici va seguir el debat des d’una altra sala

Va obrir el foc el número 1 de Junts per Catalunya, Ramon Tremosa, que va recalcar en més d’una ocasió la seua condició de conseller d’Empresa. A l’estil d’un professor d’economia, va desgranar una tirallonga de dades macroeconòmiques. Per la seua part, el cap de llista del Partit Demòcrata, Marc Solsona, va ser potser el que més casolà es va mostrar. A més d’utilitzar en més d’una ocasió el molt lleidatà natres i agrair a Lleida TV el seu paper de “servei públic”, va deixar clar el seu “orgull” de ser lleidatà lloant els alcaldes del Baix Segre durant l’estiu amb la pandèmia.

Després li va arribar el torn a Jorge Soler, de Ciutadans. Es va notar el seu bagatge tant en política com en la faceta de sanitari i va llançar una proposta més que clara per a aquest sector, tan castigat per la pandèmia: un mes de paga extra més i un altre mes de vacances.

Marta Vilalta, número 1 d’Esquerra, va presumir de la gestió del departament de Salut amb el nou edifici adjacent a l’Arnau alhora que va recriminar als socialistes que Illa abandonés el ministeri “i nosaltres no”. Va ser de les poques persones que van aixecar la veu amb un ostentós “valga’m Déu!” que no va passar d’aquí.

També l’altra candidata, la veterana Marisa Xandri, del PP, va ser vehement per carregar contra els governs d’aquí i d’allà, tant per la gestió de la pandèmia a nivell sanitari i econòmic com pel procés. Per la seua part, el socialista Òscar Ordeig, conciliador, va defensar Illa al capdavant del ministeri com a aval per presidir la Generalitat i va demanar el vot per posar fi a “deu anys perduts”.

Un hiperactiu Pau Juvillà, de la CUP, va aprofitar les seues diferents intervencions, per cert a una velocitat endimoniada, per reclamar tant l’avortament per a les lleidatanes com un augment del pressupost de cultura o la marxa dels militars de Tremp. Per la seua part, Jaume Moya, d’En Comú Podem, “es va rebel·lar” contra Santi Roig i, en comptes de demanar només millores en residències, va reclamar el “dret a decidir” per passar la vellesa en habitatges públics adaptats.

En resum, un debat de guant blanc que va acabar amb una amical sessió de fotos a la terrassa de la Llotja.