El dret a poder expressar-se

N

o recordo res igual en els trenta anys que porto de professió, després de l’insòlit episodi d’ahir a la sala de premsa del Camp d’Esports. Albert Esteve va prohibir fer declaracions al tècnic Manuel Jesús Casas, Molo, i als jugadors després del partit i va parlar que havien fet el “ridícul” pel 0-3 davant del filial de l’Espanyol. Pot comprendre’s l’enuig del president, com el de tots els aficionats començant pels que abans del partit, després de molts mesos, col·locaven unes pancartes a l’estadi per animar el seu equip.

Però, precisament, després d’una derrota tan sagnant és quan entrenador i futbolistes han de donar la cara i justificar, si poden, el desastre. Ho mereix l’afició. Hi ha qui pensa que millor que no parlin si diuen tòpics i paraules buides, però que puguin parlar és un dret i alhora un deure que tenen amb l’aficionat, ja que tantes vegades hi ha queixes quan futbolistes d’algun club toquen el dos corrents de l’estadi i amagant-se sense voler fer comentaris després d’una patacada.

Albert Esteve ja havia protagonitzat algun episodi insòlit a la sala de premsa com anunciar als mitjans la destitució de Gerard Albadalejo abans que aquest ho sabés. Ara ha tornat a portar a col·lació l’“aquí mano jo”. I així és. Molts clubs són vedats privats amb abonats sense veu ni vot i on la dissidència no s’admet. D’això volia parlar en aquest espai d’opinió abans que ocorregués aquest incident postpartit.

Anava a comentar sobre les eleccions i el sa costum de votar. Les últimes setmanes han tingut com a protagonistes a Catalunya, al marge del pesat coronavirus, els comicis polítics i els del Barça, gairebé una segona Generalitat pel que representa al país.

En política se sol castigar el que fracassa o decep i en futbol hem vist com al Barça ha hagut de dimitir la junta directiva de Josep Maria Bartomeu arran d’una gestió nefasta i impossible de justificar. Que bo que és poder elegir i tenir el dret d’expressar-se, agradi o no.