L'art de mossegar-se la llengua

El Lleida va guanyar ahir a Cornellà i el seu entrenador, Manuel Jesús Casas Molo, va poder parlar després del partit per donar les explicacions que li semblessin oportunes, cosa que no va poder fer després de la derrota contra l’Espanyol B la jornada anterior perquè el president, Albert Esteve, no l’hi va permetre. Molo va tornar dissabte a la sala de premsa del Camp d’Esports, en la prèvia del partit d’ahir i, sabent que les preguntes girarien entorn de l’insòlit episodi del cap de setmana anterior, va optar per ser conciliador, minimitzar el fet i donar-hi el mínim d’importància possible.

Home de caràcter, va optar per una postura assenyada; mossegar-se la llengua, la qual cosa és també un art.

Ignoro si Molo és seguidor del gran humorista gràfic i historietista argentí Joaquín Salvador Lavado, com ell, més conegut pel seu sobrenom, Quino, creador del popular personatge Mafalda. Quino, mort el setembre del 2020, deia que “no és necessari dir tot el que es pensa, el que sí que és necessari és pensar tot el que es diu”.

Dissabte Molo va aplicar el sentit comú i va seguir el consell de Quino. Té tota la lògica. Un entrenador sap que és en el costat feble de la corda i que, més que d’un president o d’un director esportiu, el seu futur depèn dels resultats. I en vigílies d’un partit tan important com el d’ahir, Molo sabia que no l’ajudaria gens avivar el conflicte. Diu el refranyer que la roba bruta s’ha de rentar a casa i l’entrenador va admetre que és d’aquesta manera com a ell li agrada resoldre les coses.

En la seua compareixença de dissabte, Molo va apel·lar també que Albert Esteve és el seu cap, i que si el cap dona una ordre, ell i tots els subordinats del món han d’acatar-la. Home, aquí hem de discrepar. D’entrada, les ordres no poden anar en contra dels drets de les persones i, per descomptat, la societat afortunadament no es regeix per una jerarquia militaritzada. Una altra cosa és que, en una societat com la catalana, cada vegada tinguem menys drets.