Qui va dir que el 2021 seria millor?

Fa tot just unes setmanes, durant els preparatius del Nadal més atípic de la història, quan ens explicaven que no era prudent reunir-nos amb els nostres éssers estimats, abans d’explicar-nos que, en canvi, el 14 de febrer sí que podríem anar a votar massivament, tothom s’alegrava de deixar enrere un 2020 fatídic, que ens va canviar la vida a tots els que el coronavirus no s’ha emportat. Donàvem per fet que el 2021 seria millor. Vana il·lusió.

Aquest cap de setmana, la Federació Catalana de Futbol (FCF) havia programat la tornada de la Primera divisió Catalana, en la qual competeixen sis equips lleidatans. Cap d’ells no ha jugat. Els jugadors i els entrenadors tenen ganes de tornar a jugar. Per descomptat. Com jo tinc ganes de recuperar les coses senzilles que podia fer abans del març del 2020, mentre planejava el meu enèsim viatge a Irlanda.

Em ve de gust anar a sopar amb la meua família i amb els meus amics. Em ve de gust viatjar quan tinc festa un cap de setmana. Em ve de gust anar a un concert a les meues sales favorites. Però no puc fer-ho. Quan ens despertem cada matí, el coronavirus segueix allà, encara que alguns estúpids diguin que és un muntatge i es mostren contraris a la vacuna. Els muntatges, a Catalunya i a Espanya, cal buscar-los en altres llocs.

No puc fer gaires coses que m’agraden i no fer-les, bàsicament, depèn de la meua pròpia responsabilitat. També vull que tornin les competicions. Però si en l’esport professional, amb tests PCR a cabassos, surten casos cada setmana –i no cal anar gaire lluny per trobar equips confinats–, què pot arribar a passar en l’esport amateur! Els clubs no poden pagar els tests, no tenen públic, no tenen ingressos i no tenen ajudes. Qui assumirà la responsabilitat si hi ha un contagi massiu en un camp?

Almenys a la Tercera Aragonesa ha tornat el públic. Per què no en un recinte gran, com el Camp d’Esports? I si votem tampoc val?