Mòbing!

Dos anys abans que LeBron James, i com a número 1 del draft de Pau Gasol, Kwame Brown va ser el primer jugador a passar directament de l’institut a l’NBA. Aquest fet insòlit va tenir conseqüències. Michael Jordan, directiu de Washinton Wizards i responsable últim de l’elecció, va aplicar sobre el noi la seua particular pedagogia i va convertir la seua estada a l’equip en un infern insuportable del qual va sortir fugint.

Jordan, que molts idolatrem a la pista i el detestem a fora, va tenir sempre fama d’aprofitat entre els companys, els subordinats i els superiors. I ja se sap que quan tots coincideixen en alguna cosa, probablement aquesta cosa és certa. Aquesta mal entesa mentalitat guanyadora, aquest mal entès lideratge i aquesta mal entesa autoritat és doblement dolorosa quan qui la practica és algú del teu propi equip. La resta de la història de Brown va ser un rosari d’equips, problemes legals i retirada.

Alguna cosa d’això ha passat aquesta setmana amb la Federació Espanyola de Bàsquet i la seua insòlita decisió de fer prevaler el calendari per sobre de la salut dels que, precisament, fan que aquest calendari tingui sentit.

Desatendre el que des de fa més d’un any hem sentit i ja hem assumit (l’important és la salut) prioritzant, per exemple, l’hora de tornada d’un tren a Madrid és senzillament un abús. Tots sabíem, i la Federació també, que és impossible guanyar tres partits en cinc dies (o sis, tant és!) en les condicions en les quals es troba la plantilla.

A més d’un abús aquesta decisió és una temeritat. Aquest abús i temeritat, coneguts per la FEB i consentits per la resta de clubs, dona la raó a la pregunta que es feia dijous passat Aranzana: hem de demanar perdó per haver-nos contagiat? Ens hem de culpabilitzar del nostre propi perjudici? Salut o calendari, aquesta sembla que és la qüestió. És irritant comprovar que el món del bàsquet no ha estat a l’altura per desinterès o conveniència. Il·lusió i orgull contra decepció, abús i desemparament. A buscar la segona fase!