Es podia aspirar a alguna cosa més?

Va acabar la primera fase d’aquest rocambolesc format de competició, dins del context tan estrany en què vivim dominat per la pandèmia, i el Lleida Esportiu ha acabat setè del seu subgrup format per 11 equips. L’empat a deshora del milionari Andorra de Piqué després d’un bon partit aquesta vegada dels de Molo, combinat amb els resultats dels seus rivals directes, ha fet que l’equip blau entrés com a últim del seu subgrup a la segona fase dels llocs intermedis. Dit d’una altra manera: lluitarà per mantenir-se en l’equivalent de Segona B (de forma eufemística se l’anomena ascens a la nova Primera RFEF). Això és el que hi ha.

Es podia aspirar a alguna cosa més? Hi haurà opinions per a tots els gustos perquè la decepció va ser lògica i generalitzada quan l’equip, depenent de si mateix, no va ser capaç de colar-se entre els tres primers que optaven a l’ascens. Tanmateix, n’hi ha prou amb mirar les últimes temporades per adonar-se que, després del recordat i plorat partit de play-off a Sevilla en la temporada 2015-16, el Lleida ha estat sisè (2018-19), setè (2017-18) i vuitè (2016-17). I cinquè era en la temporada incompleta de l’any passat en què va sobrevenir la pandèmia. Què hauria passat si s’hagués acabat la Lliga? No ho sabrem mai.

I aquestes classificacions, que a tot estirar donaven l’opció de poder jugar la Copa del Rei i intentar que toqués el premi gros de la loteria en forma d’un rival de Primera divisió, es produïen a la Lliga de vint equips. Ahir es va acabar setè amb onze conjunts.

Respecte a qui és el responsable d’aquesta frustració també les opinions són molt diverses. Uns culparan Molo; altres, la plantilla; altres, les dos parts, i hi haurà qui apunti directament a la cúpula del club. Aquest debat considero que ara no toca. Hi haurà temps.

El que més importa és aconseguir una de les dos primeres places de la segona fase per, entre cometes, salvar la categoria. El Lleida parteix quart entre set equips. Caldrà remar molt.