Ressuscitar el Diumenge de Rams

Aquest Diumenge de Rams escric sobre la resurrecció. Encara sorprès pel feliç final de la història de Charles Thomas. Un excel·lent jugador de la dècada dels 70 al qual es va donar per mort ha ressuscitat després de 40 anys en què ningú no n’ha tingut cap notícia i que, sobtadament, ha aparegut en una residència per a persones discapacitades a Texas. Els deutes, la culpa i la vergonya el van empènyer a desaparèixer després que una gravíssima lesió acabés amb una carrera brillant.

D’idèntica manera l’ICG Força Lleida va aconseguir ressuscitar, a l’aconseguir una agònica victòria que hauria de servir als d’Aranzana per recuperar la confiança i l’autoestima. No va ser una victòria brillant, però això, a aquestes alçades de la competició, és el que menys importa.

Vam veure un equip irreconeixible, un equip danyat en la seua identitat més del que crèiem, que malgrat tot va aconseguir al tercer intent imposar-se en un altre final a cara o creu. Les sensacions que ens deixa el partit són certament preocupants.

Les seqüeles de tot el patiment i la frustració acumulats en les últimes setmanes semblava que pesaven massa en uns jugadors que hauran de recuperar immediatament la identitat per aconseguir el nivell que ja van demostrar tenir abans del contagi massiu per Covid. Aquesta és la missió: tornar a ser ells mateixos, trobar la seua identitat i essència.

Queda una setmana per preparar un desplaçament assequible..

Thomas, al qual van anomenar La Pantera Negra, va ser molt conegut per la seua capacitat de salt. Avui, tot el que el va fer gran en el bàsquet ha desaparegut, fins i tot les cames. Des de la cadira de rodes veu la vida amb resignació i des d’aquesta mateixa cadira coneixerà el seu fill Carlos i la seua neta. Hi pot haver millor final per a una història trista?