Qualsevol temps passat...

Reconec que el diumenge 10 vaig viure amb certa nostàlgia el debut del Força Lleida en la present temporada. Vaig tornar 20 anys enrere en la meua relació amb el bàsquet. El Lleida, ara ICG i llavors Caprabo, tornava a jugar contra l’Estudiantes, un històric vingut a menys. I és impossible no recordar els enfrontaments que van tenir els dos equips.

Podem remuntar-nos a la temporada 2001-2002, la primera a l’enyorada Lliga ACB, quan el Caprabo, dirigit per Edu Torres i Miquel Domingo, comptava amb una plantilla formada per jugadors com Lucas Victoriano, Roger Grimau, Sergio Ramos, Berni Álvarez, Aaron Bramlett, Jaume Comas, Michael Ruffin, Nacho Romero, Manel Bosch, Bryan Sallier, Berni Tamames i José Lasa.

En el bàndol contrari i sota la direcció del que després seria seleccionador espanyol Pepu Hernández, hi havia homes com Nacho Azofra, Carlos Jiménez, Marlon Garnett, Germán Gabriel, Nacho Yáñez, Hernán Jasen, Andrae Paterson i els germans Reyes, Alfonso i Felipe, aquest amb només 21 anys i abans d’anar-se’n al Madrid.Evidentment, eren altres temps. Temps en què la ciutat vibrava amb els enfrontaments contra el Madrid o el Barcelona.

Temps en què hi havia llargues cues per accedir a un Barris Nord que s’omplia partit rere partit.

Aquella temporada l’equip va acabar vuitè i fins i tot va jugar el play-off pel títol, en el qual va caure davant del Barça. Ara, la situació és ben diferent.

No hi ha cues, al pavelló hi van poc més de 1.000 persones i hi ha serioses dificultats per cobrir el pressupost.

En això del bàsquet podem dir que qualsevol temps passat va ser millor. Per cert, la temporada 2001-2002 vam guanyar l’Estudiantes en els dos partits (86-74 i 64-70).