El curs més exigent del Lleida Esportiu naix amb dubtes

Un cop de cap d’Arnau Gaixas a la sortida d’un córner, i amb dedicatòria molt especial a l’enyorat Dani Badia, va permetre a un Lleida, amb massa clarobscurs, salvar els mobles davant d’un discret Ebro. Primers tres punts, després de la derrota inicial a Terol, que no deixen entreveure, encara, fins on pot arribar aquest equip. Perquè no se sentin enganyat. Aquesta temporada 2022-23 no és una més. No és una etapa de transició. El projecte de Luis Pereira i Vicente Javaloyes es juga massa coses a curt termini com per fallar. El mateix tècnic, Pere Martí, després de caure a Pinilla, ja confessava que havia notat pressió a l’entorn. És lògic. El club té molts fronts oberts que, per desgràcia, només es tancaran amb resultats.

Bé, això passa en tots els ordres de la vida: resultats econòmics, electorals o esportius que, en aquest cas, és del que es tracta. Només guanyant es connectarà amb una massa social (1.550 socis per ara dels 3.000 previstos) que, tret d’una selecta minoria, només reacciona a força de gols. Tan sols guanyant es podrà decantar, a favor dels actuals gestors del club, l’interminable, i a hores d’ara ja pesat, litigi amb Albert i Jordi Esteve, que de manera incomprensible continuen dominant les xarxes socials amb dos perfils certament sorprenents: “Lleida Esportiu” i “Pereirajavaloyes” des dels quals malparlen d’allò més.

I només guanyant (i si és amb un ascens millor) podrà allunyar-se aquesta ombra amenaçadora que respon al nom d’Atlètic Lleida. Bé que fan els seus responsables de voler arribar a dalt de tot, però veient la presentació de la setmana passada al Raimat Golf Club va quedar més que clara la seua declaració d’intencions. Ara dos categories els separen.

Els de Cappont també s’han autoimposat pressió: només els val l’ascens a Tercera RFEF. S’imaginen que el Lleida punxa i perd la categoria? Com em deia ahir al Camp d’Esports un company, avesat a mil batalles: “Seria estrenar, per bé o per malament, un derbi del Segre inimaginable anys enrere.” Així que caldrà posar-se les piles, encara que només es portin disputades dos jornades, no sigui pas el cas que es compleixi la Llei de Murphy.

PD-1: Ja sabem que els àrbitres hi són perquè la gent en malparli de bon començament, però tampoc cal menystenir-los obviant els seus noms en les alineacions del partit que facilita el club. L’error ja es cometia la temporada passada i, pel que veiem, no s’ha esmenat.

PD-2: Ens alegrem moltíssim d’haver vist a la banqueta del Lleida l’etern delegat Walter Littin superats els seus problemes de salut.