Amics, tenim un petit gran problema!

És cert que quatre jornades no són gaire, encara que sí que apunten moltes coses, per analitzar les prestacions d’aquest Lleida aquest exercici. Però sumar tan sols quatre punts de dotze de possibles tampoc hi ajuda i més amb l’agreujant d’haver anotat tan sols un gol a favor (d’acord, sí, només n’ha encaixat dos!). Hi ha marge, molt marge de millora, però les sensacions no són per llançar coets.

El lideratge queda a sis punts i, tret de l’Olot, els de Pere Martí són l’equip menys golejador de la categoria. Però hi ha un altre aspecte que s’ha de tenir en compte de cara a aquest any en què el club es juga tantes i tantes coses. I aquest no és cap altre que el reclam a l’afició.

Sí, la que hi ha és escassa, però fermament fidel. Però escassa. Davant del Penya Esportiva, una mica més de mil espectadors al Camp d’Esports.

Els socis, que es veu que no hi van anar tots, vorejant els 1.600, segons les últimes dades oficials. Molt lluny dels 3.000 que es va marcar com a objectiu personal Vicente Javaloyes. L’afició del Lleida és molt particular.

Es mou per impulsos, i sobretot per victòries, i no té al darrere aquesta educació esportiva –repetim, tret d’aquesta selecta minoria que està a mort amb l’equip i no l’abandona ni a sol ni a ombra– que, a diferència d’altres clubs, aconsegueix que incondicionalment estiguin a les verdes i a les madures amb la samarreta i tot el que aquesta representa.N’hi ha prou amb recordar que la mateixa temporada a Primera ja hi va haver esbroncades al Camp d’Esports quan no sortia de la zona de descens. I malgrat que és l’equip amb més campanyes a Segona A, conjuntament amb l’Eibar, l’aficionat es va cansar de veure sempre els mateixos equips i va deixar d’assistir-hi. O sigui, que per arribar a aquests 3.000 abonats, quantitat ara mateix utòpica, i veure una mica més plenes les grades no en queda altra que, seguint aquella encertadíssima màxima de Luis Aragonés, “guanyar, guanyar i tornar a guanyar”.

I, per descomptat, jugar el play-off d’ascens. Si s’aconsegueix, caldrà anar netejant aquestes velles cadires del camp que porten segles sense utilitzar-se.Repetim: quatre jornades no són res, però cada una que passi i se segueixi amb idèntic camí serà un pas enrere en les aspiracions d’un equip que, és de suposar, per nou no acaba encara de funcionar com hauria de fer-ho.

Aplaudiments. Lo Marraco, la fins ara única mascota del Lleida Esportiu, ja no està sol. Li ha arribat una companya, la caragolina Regineta, que ahir va debutar al Camp d’Esports, fruit de la col·laboració del club amb la FECOLL.

Xiulada. S’ha resolt, per fi, el tema de la falta del nom de l’àrbitre al full d’alineacions que facilita el club. Ara només queda per resoldre l’esperpent de les alineacions: només hi apareixen els equips classificats entre la cinquena i tretzena posició. I la resta?.