A veure si el problema és que no tenim taula

Ja portem vuit jornades de campionat disputades i, des de l’Esportiu i el seu entorn, s’insisteix una vegada i una altra que l’equip ha de clavar un cop sobre la taula. El que és preocupant és que no el clava i donant-li voltes al tema potser el problema és un altre: no el clava perquè no hi ha taula. Ens expliquem.

El Lleida és, al costat del Manresa, l’equip menys golejat del grup tercer de la Segona RFEF. És veritat, però el fet d’haver encaixat tan sols cinc gols en vuit partits el fa ser més a prop del descens, a dos (l’última plaça l’ocupa el Badalona Futur) i a un del play-out, que pertany, ara mateix, al Deportivo Aragón. En canvi, l’ascens directe ja està a deu punts i l’última plaça de play-off, la cinquena, en mans del València, queda a tres.

I és que els de Pere Martí, sense jugar malament –les coses com siguin– segueixen pecant de passerells. No materialitzen les ocasions i, en canvi, regalen molt a cada partit. I a més, el Lleida continua perseguit per la “maledicció de l’un”.

En cinc dels vuit partits que ha jugat (Ebro, Formentera, Manresa, Terrassa i Saguntí) ha aconseguit marcar, però en cap cas ha anotat més d’un gol i això, en una categoria com aquesta, penalitza molt. D’acord, és veritat, en tres tampoc ha encaixat i ningú ha aconseguit perforar la seua porteria en més d’una ocasió en els cinc restants, però, en qualsevol cas, aquestes estadístiques, ara mateix, no són demolidores però tampoc conviden a l’entusiasme.I una altra cosa és el partit d’ahir, amb la sensació que cada vegada assisteix menys públic al Camp d’Esports, que era molt especial per a un dels protagonistes: Gerard Albadalejo, un bon entrenador al qual els Esteve, quan eren els propietaris de l’Esportiu, van despatxar de mala manera al crit d’“està més pendent del mòbil que dels partits”. Una absurditat per a algú que, entre moltes altres coses, va fer somiar l’afició amb una Copa del Rei inoblidable en què va eliminar la Reial Societat a Anoeta i plantar cara a l’Atlètic de Madrid del Cholo Simeone.

Albadalejo va demostrar ahir, amb l’empat, que la revenja sempre, sempre, se serveix freda, encara que a la segona meitat utilitzés recursos d’equip petit. En el fons, l’Atlètic Saguntí ho és.

Aplaudiments. Tot un detall de l’entrenador del Lleida amb José Manuel Llaneza, el cervell del Vila-real, que ha mort aquesta setmana, lluint un braçalet negre a la màniga del jersei. Van ser molts anys compartits a l’equip groguet.

Xiulada. La megafonia i el marcador continuen sense estar a l’altura. No ajuda a guanyar o perdre partits el fet de no indicar els canvis de l’equip rival, els golejadors contraris o les targetes mostrades als dos equips, però si no es resolen detalls tan fàcils d’arreglar com aquests, el Camp d’Esports mai serà un estadi dels grans de la categoria.