Esperem que tot acabi bé

Ángel Viadero no va poder ser talismà en el seu debut al Camp d’Esports. Amb tot just dos entrenaments no podia fer cap miracle. Per això va repetir alineació –Seligrat hauria posat els mateixos jugadors de sortida–.

El càntabre pràcticament, és un dir, tot just va saber trobar la seua taquilla al vestidor i la ruta més curta per arribar a l’estadi des del seu hotel. És de suposar que algú el deu haver advertit que ni se li ocorri passar per Prat de la Riba, la rambla d’Aragó o el pont de Pardinyes, si no vol presentar-se amb retard. El cas és que el Lleida, que com sempre va exhibir entusiasme, va evidenciar els mateixos errors que l’han conduït a ocupar plaça de descens arran d’una nova derrota a casa, aquesta vegada davant d’un pragmàtic València Mestalla que va arribar com a segon i va marxar com a líder.

I aquests errors són greus carències ofensives. A l’equip li dura molt poc la pilota i es parteix en dos amb summa facilitat. I, sobretot, comet grans errors de marcatge en jugades puntuals que l’acaben portant a la derrota.

Ahir, sense anar més lluny, un desajust en una centrada lateral va suposar el 0-1 i una badada en un córner, en el tram final i quan l’equip ja estava jugant amb deu, l’1-2.De fet el d’ahir va ser un partit de debut. A banda del tècnic, a qui li devia quedar clar que l’espera una àrdua tasca al davant, també ho van fer el centrocampista Damià Sabater i el davanter Mario Ribas. Van tenir molt pocs minuts per lluir-se encara que el nou va estar a un pèl d’anar-se’n a la dutxa abans de temps i deixar l’equip amb dos menys (Pladevall ja havia estat expulsat), perquè amb una targeta hauria pogut haver vist la segona en una acció clara de joc perillós.Però, en fi, no ens posem dramàtics.

La situació és complicada però encara no és desesperada i queda marge de millora per aconseguir revertir la situació. El que ha començat de molt mala manera pot acabar de la millor forma possible. És a dir, amb la salvació sense necessitat de passar pel play-out.

La llàstima, encara que ens titllin d’exagerats, és que això de disputar el play-off d’ascens ens queda ja molt, molt llunyà, perquè tal com s’estan posant, i es posaran les coses, interessaria que l’equip estigués a la Primera RFEF la pròxima temporada. No sé si estan al corrent que atesa la palmària constatació que la nova categoria, posada amb calçador per Rubiales i els seus, ha estat un fracàs total i s’està a un pèl de suprimir-la per a l’exercici 2023-2024 (per a aquest seria tot massa precipitat i el caos que s’originaria, encara pitjor). Però segons els globus sonda que es van deixant anar, podria crear-se un segon grup a la Lliga SmartBank, cosa que costa de creure, i la recuperació de nou de la Segona B amb molts més grups acollint els millors de Primera i Segona RFEF i una altra reestructuració salvatge amb efecte dòmino cap a baix.

O sigui, que pot ser una verdaderia tragèdia, no ja mantenir-se –un mal menor– sinó acabar descendint a Tercera RFEF. Tornar a l’elit seria un treball certament homèric.Aplaudiments. De nou l’actitud dels aficionats.

No són gaires els que acudeixen al Camp d’Esports però tremendament fidels. Animant sense parar i sense un sol gest de retret. També el detall del club de sumar-se de manera visible al Dia de la Lluita contra el Càncer.Xiulades.

L’enèsima derrota a casa –el Lleida només n’ha guanyat dos en el que va de temporada–, que complica encara més la seua situació a la classificació i davant d’una pròxima visita, al camp del Penya Esportiva Santa Eulària, ara mateix empatat en el liderat amb amb el filial valencià i el Terol. Com per posar-se a tremolar.