No digui gol, digui Campins i la defensa rival

El futbol té aquestes coses. Les ratxes, bones o dolentes, són cícliques. El Lleida està ara mateix en mode positiu. Suma dos victòries consecutives, és a dir, sis de sis i ja ha sortit del play-out ajudat pel seu triomf contra l’Aragó i els resultats de la jornada. La promoció de descens la marca ara l’Alzira, a un punt de l’Esportiu, que, ves per on, serà el seu pròxim rival (dissabte, 18.00 hores). El descens directe, que el marca el Prat, està ja a tres punts i per dalt, Badalona, queda a un i el Saguntí, a dos.

O sigui, que encara que amb patiment, que tampoc podia ser d’una altra manera, la situació sembla menys desesperada que fa tan sols quinze dies. Tanmateix hi ha un detall que crida l’atenció. Encara que el balanç de gols a favor i en contra sigui ara de +1, la capacitat golejadora és una de les seues assignatures pendents que no millora.

De fet els últims sis punts sumats es deuen a dos gols d’un defensa, Campins, que ja s’ha revelat com el millor, i més rendible, dels fitxatges d’hivern, i també d’uns altres dos autogols de la defensa rival. Una anècdota, si es vol, però significativa. Sabem que no és motiu d’especial orgull que un defensa sigui el golejador de l’equip però tant de bo segueixi així fins a final de temporada.

Aplaudiment: Més enllà de la victòria, i de l’enèsim i lloable intent del Lleida per sumar-se a les causes solidàries del seu entorn, s’ha de destacar un fet, pragmàtic, si es vol, però elogiable: gràcies al conveni amb l’IMO, la Tribuna del Camp d’Esports estava neta com una patena.

Xiulada: Insistim en el tema. Les accions socials del club en el descans queden deslluïdes per l’escàs interès dels espectadors, però també per la pèssima megafonia que fa que l’esdeveniment passi d’allò més desapercebut.