“Caminante no hay camino”

Un partit dels que fan afició. El Força Lleida ha pogut amb un altre dels grans de la Lliga. Superant la sotragada després de la marxa de Carrera, tornem a animar-nos amb el nostre equip.

Però avui no parlarem d’un partit que per si mateix ja va parlar. La temporada anterior dedicava un article al bàsquet femení a Lleida, i a més qüestionava la viabilitat d’aquests projectes sense un suport financer i ciutadà per sembrar el camí de la professionalització. Malgrat que l’esport femení no deixa de créixer, encara queda molt per recórrer.És innegable l’augment de llicències federatives els últims anys.

Segons la meua opinió el treball resideix en la base, fomentant d’aquesta manera l’arribada d’esportistes a la categoria absoluta. Segons les últimes estadístiques, a l’hora de jugar les nenes prefereixen el bàsquet a altres esports, però què ocorre quan es fan més grans? Falta de referents, falta d’inversió, pressió familiar.. Existeixen multitud de barreres que limiten que una jugadora es converteixi en professional.

Fins fa poc, el bàsquet femení es considerava un hobby, ara és el moment de treballar al costat de les institucions i les empreses per obtenir ingressos que impliquin qualitat i una continuïtat. A més, l’ingredient principal com comentava a l’inici és l’afició perquè es continuï visibilitzant l’esport femení.A la nostra ciutat comptem amb l’Elite Sport CB Lleida que no només juga a la complicada Lliga Femenina 2, sinó que a més ha assegurat per segon any consecutiu la seua plaça. Un equip amb diverses jugadores formades en la base, cosa que a més permet mantenir els valors del club.

A poc a poc aquest camí va agafant amplada; fa tot just unes setmanes el Casademont Saragossa no conqueria la Copa de la Reina al seu pavelló congregant més de 10.000 espectadors que van ser testimonis d’una nova fita del bàsquet femení. Com a ciutat i afició; ens sumem en aquest camí?