Que un penal no t’espatlli mai el liderat

Bé, proesa aconseguida. Ni els més vells del lloc no recorden, caldria mirar amb lupa les estadístiques, una arrancada tan brillant del Lleida: quatre partits, quatre victòries. Dotze punts de dotze possibles. Líders en solitari després de l’entrepussada de l’Hèrcules al Narcís Sala.

Al Camp d’Esports ahir s’al·lucinava. No va ser, és veritat, el millor partit de l’Esportiu, però és que el Saguntí tampoc va fer res més que defensar-se. Amagat al darrere i buscant una sort que mai va arribar al contraatac perquè Iñaki mai va haver de lluir-se ni a fons ni a res. Sí, es va guanyar de penal, però d’un penal tan clar i ingenu, i transformat per Chuli, que no va fer res més que fer justícia al que s’estava veient sobre la gespa que, dit sigui de pas, va presentar un aspecte molt millorat en relació amb l’anterior partit contra el Terrassa.

O sigui que primers i amb una assequible visita a Manresa, tot i reconèixer que no hi ha enemic petit i tots els tòpics es que diuen en aquests casos. Abans, tanmateix, cal superar una nova ronda en aquesta prèvia amb accés (guanyant aquesta, no, guanyant-ne dos més) a la fase final de la Copa del Rei. Aquest dimecres davant del Sant Andreu. També caldrà treballar-ho bé.I una cosa més.

Ahir, davant del Saguntí, Viadero només va fer tres canvis. Va entrar Montero, al descans, Campins, a la segona part, i Soto, en l’afegit. O sigui que Viadero és dels que creuen que l’aficionat s’ha de saber l’onze titular de memòria. Abans la cosa funcionava així.

Ara mateix, ningú no sap dir un onze fix de qualsevol equip perquè no n’hi ha. El del Lleida va camí d’assemblar-se al que ens sabíem tots de memòria quan vaig començar a fer cròniques dels blaus en la 71-72, a Tercera: Arbea, Llobet, Guerra, Esteban, Vendrell, Bujan, Araujo, Díaz, Reig, Guzmán i Escolá