Al Lleida la Lliga se li fa llarga però aguanta el tipus

Salvant les distàncies, evidentment sí que podria fer-se un paral·lelisme entre el Lleida Esportiu de Segona RFEF, i el Girona de Primera. Els dos van tenir una arrancada espectacular, en joc i resultats, fins al punt que al finalitzar la primera volta, els de Viadero eren els més ferms candidats a l’ascens directe i els de Montilivi a ser el Leicester espanyol i guanyar una Lliga reservada als de sempre. Ah, però passat Nadal, tots dos conjunts van començar a ranquejar i a perdre bona part del coixí assegurat. Cal reconèixer que després del que s’havia vist temporades enrere al Camp d’Esports, n’hi ha per estar satisfets de veure on és ara l’equip i els del Gironès, que van arrancar exercici amb l’únic objectiu de la permanencia. Sí, tot això és cert, però agafar-se ara a aquesta excusa sona, no sé, perdedor. Cal ser ambiciosos tant un cas com en l’altre. El Girona ha d’acabar entre els quatre primers i ser a Champions. I el Lleida, malgrat que el liderat s’escapa, acabar segon millor que tercer; tercer millor que quart; i quart millor que cinquè. Deixem ja els paral·lelismes. A l’Esportiu, això és evident, se li està fent llarguíssim aquest final de Lliga. Queden tan sols set partits per acabar la fase regular però semblen una eternitat. Tanmateix, malgrat l’evident cansament i/o pressió, el Lleida aguanta el tipus. Davant del Formentera i també amb l’afició perdent manxa –en assistència que no en intensitat i comunió amb els jugadors–, es va demostrar. Era un partit d’aquests trampa però va acabar tirant-lo endavant amb nota. I amb un fet a destacar. Malgrat l’evident falta de gol dels blaus, ahir van marcar els tres davanters teòricament titulars: Becerra, Bakero i Chuli. I per arredonir la cosa va debutar el nouvingut Pol Muñoz, que per això és lleidatà.