Punt final a una decebedora temporada del Lleida Esportiu que hauria pogut ser màgica

S’ha acabat el somni del Lleida Esportiu d’aconseguir, per primera vegada en la seua fugaç història, un ascens que, serà l’últim, si l’equip canvia de nom per a l’exercici vinent. Les il·lusions blaves es van trencar al camp de La Constitución de Iecla en un altre decebedor partit davant del Ieclà, que al llarg dels 180 minuts de l’eliminatòria (més els respectius afegits) s’ha mostrat molt superior als de Viadero. 

Una llàstima perquè aquest equip ha estat capaç de dilapidar una il·lusionant primera volta en la qual va somiar amb el màxim, això és, l’ascens directe, amb una segona en la qual ha mostrat totes les seues carències, començant per un atac decebedor i unes desconnexions en defensa que van fer, per citar només un exemple, que el Lleida fos incapaç de guanyar ni un sol dels vuit partits contra els quatre primers de la classificació i que perdés els dos del play-off contra un equip, mera anècdota, la veritat, que dels sis partits, amb un altre nom, no havia estat capaç de vèncer la UE Lleida, i ara l’ha derrotat en els dos.

I ara què? Doncs, a més de llepar-se les ferides i que no és cap consol que el Badalona Futur també hagi caigut de bon començament (si arriba a passar el daltabaix encara hauria estat més gran), cal planificar la nova temporada a Segona RFEF. Cal decidir si Viadero ha de seguir o no al capdavant del nou projecte i quins jugadors han de seguir o no la pròxima campanya. Perquè una cosa ha quedat clara. 

Al Lleida tots els rivals directes l’han sabut neutralitzar sense gaires problemes. És un equip molt previsible i amb poca capacitat de reacció des de la banqueta. Tapant la sortida de pilota de Quadri i els dos carrilers, els blaus es dessagnen penjant pilotes a l’àrea, amb poca capacitat de reacció i massa facilitats defensives que l’han condemnat a un any més a Segona RFEF.