A veure si amb públic és una altra cosa!

Ja ho sentenciaven els clàssics, Shakespeare sense anar més lluny: bé està el que bé acaba! I en això no podem estar més d’acord després de presenciar el Lleida-Cornellà d’ahir en un novament buit Camp d’Esports. Es tractava de sumar la primera victòria del present exercici després de dos empats consecutius. Triomf aconseguit. Objectiu assolit. Perquè al final, som tan així, que el fet de jugar millor o jugar pitjor és el que menys importa; el que recordaran les estadístiques és que el Lleida va guanyar 1-0 i va sumar els tres punts en joc. És com aquella peregrina discussió sobre el campió de Lliga brillant, apagat o amb una ratxa de sort impressionant. Del que parlarà la història és que aquell any, aquest precisament, tal o tal equip es va emportar el campionat a les seues vitrines.. i punto pelota.Els de Marc Garcia es van aplicar novament al pragmatisme. Van marcar aviat i van adormir el partit després. El Cornellà, sobretot a la segona meitat, va tenir més i millor la pilota, li va donar un bany al Lleida. I què? Va ser incapaç de superar un més que segur Iñaki Álvarez. Els blaus, amb les grades buides i una gespa que no evidencia cap millora, van aconseguir el que volien: guanyar. I ho van fer. Que acabessin demanant l’hora en un final de partit que va resultar agònic, és el de menys. Ja tenen cinc punts de vuit possibles. Ara ja cal pensar en el Narcís Sala de diumenge vinent (18.00 hores) davant del SantAndreu i a rebre d’aquí a quinze dies el Sabadell, un altre dels descendits en l’exercici anterior, ja amb un Camp d’Esports amb les portes obertes, perquè això de la Fan Zone, la pantalla gegant i altres, tot i estar no només bé sinó excel·lent, en el fons, en el fons, és un vull i no puc. Bé per als aficionats per no quedar-se sense futbol, però poc per a l’equip.