Afició nuclear

Dinou anys després Lleida va tornar a viure el que és estar a l’ACB, la millor lliga del món després de l’NBA, i ho va fer a Saragossa davant d’un club històric i en un pavelló de gairebé 11.000 espectadors, on els més de 800 seguidors bordeus que van assistir es van fer notar i de quina manera. Permeteu-me agrair des d’aquí els bons moments que ens van fer viure fa més de vint anys i Ferran Vidal i Edu Torres. No seríem aquí sense aquella fantàstica aventura que ens va obrir les portes d’Europa i que va meravellar tota l’ACB amb els Roger Grimau, Jaume Comas, AJ Bramlet, Michael Ruffin, Berni Tamames, Sergio Ramos i companyia.Aconseguir l’ascens a Madrid davant del San Pablo Burgos i l’Estudiantes va ser una heroïcitat, i es va fer amb un equip sense estrelles en el qual tots van jugar pel bé el grup, deixant-se la pell en defensa. Aquesta va ser la base de l’èxit. Aquesta temporada, amb deu jugadors nous i una manca de quilos i centímetres a la pintura, s’ha de seguir el mateix camí. A falta de talent estel·lar hi ha sacrifici, il·lusió i una afició que no es pot pagar amb diners. No és un nucli, és nuclear.Ahir l’ACB va veure del que és capaç un equip modest acabat d’ascendir mobilitzant més 800 seguidors i creant un ambient infernal al Príncipe Felipe. La marea bordeus va assetjar Saragossa i va llançar un missatge als rivals: no ho tindreu fàcil.Al final, derrota ajustada. Va sobrar la pròrroga. Es va poder guanyar, però es va donar una bona imatge, demostrant que tenim equip per competir de tu a tu contra plantilles amb un pressupost superior, i tot això malgrat la falta de potencial a la pintura i l’excessiva dependència en el triple. Tot i així, mantenir la categoria és factible. Ja som aquí.