Faltes bones

Una de les moltes raons per les quals el bàsquet guanya dia a dia tants adeptes és per la seua velocitat, l’alt ritme de les seues accions, l’explosivitat en el seu joc i les seues ràpides transicions. I això és conseqüència d’una aposta per un estil de joc basat en la defensa pressionant, el contraatac i les possessions curtes. També el concepte de protegir el cèrcol, embrutant la pintura, convida a sumar amb més encert cistelles de tres punts. Per conseqüència, veiem partits amb grans anotacions que generen més afició.Una altra de les raons es justifica pels límits reglamentaris quant a la possessió i recentment en el rigorós criteri de les faltes antiesportives, encara que també és cert que l’arbitratge actual permet un joc més físic.Malgrat això, les faltes cada vegada són utilitzades de forma més intel·ligent i amb un component més tàctic. D’aquí fins i tot la denominació de “falta bona” i “falta dolenta” en funció de l’avantatge o càstig que comporta a l’equip infractor. Defensar el límit és la consigna que tot entrenador ha d’exigir. Accions i contactes tant al jugador amb pilota com al que no la té, per fer dubtar a l’àrbitre i trencar els sistemes de joc del rival i obligar-lo a improvisar.Repassant el quadre estadístic de l’Hiopos Lleida pot sorprendre que es trobi com el segon equip que més faltes comet. No obstant, aquest càstig es veu compensat al ser també el segon equip amb més recuperacions.Ahir a la nit, en un partit amb alternatives, una vegada més la intensitat defensiva de l’Hiopos a l’últim quart li va permetre guanyar un important partit deixant el Granada en 74 punts. I és que deixar qualsevol rival per sota de 75 punts és sinònim de victòria.